La història del Gremi
Naixement
del Gremi de Tallers de Barcelona.
El 29 d’agost de 1944, a les 6 de la tarda, es reunien un grup d’industrials dedicats a la reparació d’automòbils a la sala de juntes del Sindicat del Metall a Barcelona. Eren tan sols 33 persones i el motiu era la constitució de la junta provisional per organitzar el Gremi de Tallers de Reparació d’Automòbils. Una setmana més tard es reunia per primera vegada la junta provisional del Gremi amb l’objectiu de recollir 100 pessetes de cada un dels seus membres per fer front a les primeres despeses, entre les quals, trametre la informació als 221 industrials del ram que figuraven en el cens.
1944-1965: Primeres passes
En els anys quaranta, anys de postguerra, de dificultats i, sobre tot, d’escassesa, van ser també especialment durs per a l’activitat professional dels tallers de reparació d’automòbils. Entre el bloqueig internacional a Espanya i les pretensions del Govern per l’auto-abastiment, la falta de recanvis i subministraments de tot tipus era alarmant. La producció espanyola de recanvis, de poca qualitat i poc diversificada, era totalment insuficient. Al 1946, la situació es va agreujar quan una comissió formada per fabricants espanyols de recanvis i importadors decideixen que sols s’aprovava la importació de sis articles, sobre un catàleg de 168 possibles. El Gremi va reclamar que s’autoritzés la importació de 36 en total i va demanar veu i vot en la dita comissió d’importacions. D’aquell episodi va quedar escrit el comentari del representant dels fabricants de recanvis, que “comprendía el calvario que ha de representar para un taller el hecho de no encontrar las piezas adecuadas para trabajar”. És precisament amb els fabricants espanyols de recanvis que el Gremi estableix els seus primers tractes de col·laboració.
Un mercat precari
El parc mòbil era molt petit en aquells anys de postguerra.
Aquell primer Gremi es va anant obrint pas en un país que duia a la butxaca la cartilla de racionament. L’automòbil d’ús particular era un luxe per a minories i encara no es considerava un bé de primera necessitat. La demanda principal per als tallers eren els vehicles de transport de mercaderies i d’ús industrial, que formaven un parc cada cop més vell, conseqüència de la falta de recanvis, l’escassa oferta industrial autòctona i les restriccions de les importacions.
En aquestes circumstàncies, el paper social dels tallers va arribar a ser cada cop més important, i va resultar fins i tot decisiu quan va començar, ja en els anys cinquanta i setanta, la recuperació de l’economia. Enrere quedaven les activitats i iniciatives, sovint arriscades, dels que creien en el moviment associatiu per millorar la seva circumstància, després d’una guerra que va marcar durant llargs anys al poble espanyol.
La irrupció social de l’automòbil
L’inici dels anys cinquanta va marcar un canvi important en les expectatives del país. La visita del president nord-americà Eisenhower a Espanya va simbolitzar el final de l’aïllament internacional del règim. La economia va començar a funcionar sota uns governants que necessitaven deixar enrere el clima de postguerra i d’una població amb ànsies de prosperitat. És en aquest context quan sorgeix la moderna industria automobilística. A la primavera de 1950 naixia la SEAT i es començaven a construir les primeres instal·lacions a la Zona Franca de Barcelona. Més tard, Renault s’instal·lava a Valladolid i Citroën a Vigo. En pocs anys, aquelles factories van començar a produir vehicles cada cop menys elitistes. L’automòbil, ja en els cinquanta, deixa de ser un element de luxe per a minories molt reduïdes i comença a ser un bé a l’abast de la classe mitjana emergent. En quatre anys (de 1953 a 1957), SEAT va passar de fabricar els aparatosos 1400 a llançar al mercat el símbol de l’utilitari: el “600”. Pràcticament al mateix temps, Citroën produïa els primers “2 CV” i Renault passava del “4/4” al “Ondine”. Eren autèntics cotxes que farien passar a la història, els “Biscúter” i els “Isetta”. Aquells anys constituïren una veritable revolució industrial a Espanya. Amb l’aparició del sector de l’automòbil i amb totes les industries auxiliars que es vinculen en aquest sector, també el món del taller fa el gran salt, salt que augmentarà en la dècada següent. Si generacions senceres de conductors posaren per primer cop les mans al volant de un cotxe en algun d’aquells models, també generacions senceres de mecànics han conformat la seva experiència manipulant aquells senzills motors i aquells mecanismes que permetien substituir la falta de models i opcions disponibles per la imaginació i l’habilitat a l’hora d’afegir o modificar elements del motor, la carrosseria, la suspensió, els frens o les rodes. L’autorització a Espanya era ja un fet irreversible. A principis dels anys setanta apareixen els primers periodistes i les primeres publicacions especialitzades, com la revista degana en el ram. Automobilisme a Espanya.
Vida associativa i vertebració
El Gremi, durant aquella època, no solament responia a la necessitat dels industrials del sector de la reparació d’automòbils de reunir-se per a una major defensa dels seus interessos, sinó que havia de contribuir a més, a la futura vertebració de la societat. El debat intern al voltant de la problemàtica del sector i la necessitat de difondre i intercanviar informació propicien la dinamització del Gremi, i així en 1948 s’estableix enviar mensualment una circular als agremiats amb informació general. A l’any següent comença la primera circular relativa a l’edició de publicacions i junt amb el Gremi de Garatges creen la revista “Garajes, talleres y estaciones de servicio”.
Al final d’aquest període s’observa una certa prosperitat, els cotxes van omplint els carrers i el Gremi fa un pas endavant per adaptar-se a la nova època: al 1965 canvia la seva seu social i des de la Rambla Catalunya es trasllada a la Plaça Letamendi. Poc a poc, la institució va adquirint vida pròpia, genera accions i aconsegueix avantatges socials per als seus agremiats que van determinant una major consistència del grup i es converteix en un punt de referència per a tot el col·lectiu, que va més enllà de l’aspecte estrictament professional, com l’organització al 1950 de la “trobada de Sant Cristòfol” que es converteix en una tradició que perdura fins els nostres dies.
1965-1977: Entre el creixement i les crisis
En aquests anys es produeix una millora del nivell de vida, hi ha un important desenvolupament econòmic i la voluntat del país de posar-se al dia té un protagonista: l’automòbil, que aviat es convertirà en la síntesi d’una forma de vida. L’índex de matriculacions es dispara entre els anys 60 i 70, i els tallers proliferen desordenadament enfront l’augment de la demanda. Al final d’aquest període històric, esdevé la crisis del petroli que repercuteix molt negativament en l’economia i comencen les importants transformacions polítiques que porten al país a temps d’incerteses i però d’esperances.
Qualitat i professionalitat
A principis dels 70 es produeix la crisis del petroli, menys combustible i més car, els processos productius disparen els seus costos i els països occidentals pateixen la pitjor crisi econòmica de la seva història. S’havia de moderar el consum i aquesta necessitat social arriba als automobilistes, el Gremi recomana als agremiats que aconsellin als seus clientes fer revisions que afectin al consum: compressió i posada a punt, bugies, vàlvules, pneumàtics i que considerin el bon rendiment que poden obtenir del seu vehicle amb una conducció més regular i menys agressiva.
1977-2004: Els reptes de la modernització
Expansió i Desenvolupament
Diferents capçaleres utilitzades pel Gremi com a medi de comunicació en premsa o butlletins amb informació de circulars
Evolució de la placa i logotips
